La lluita contra el canvi climàtic ara

26nov09

Els dirigents mundials es reuniran el proper desembre a la cimera de Copenhague per a buscar una solució al canvi climàtic. Però… podem confiar-los a ells aquesta responsabilitat? Jesús Castillo explica per què només l’acció col.lectiva pot aturar la crisi ecològica.

Als anys 60, es va començar a discutir sobre la possibilitat de què el diòxid de carboni (CO2), entre d’altres Gasos d’Efecte Hivernacle (GEH), fos el responsable de l’escalfament global. Avui dia, pràcticament ningú no posa en dubte l’existència d’un escalfament d’origen antròpic i, a mesura que s’analitzen les conseqüències, es va dibuixant un futur molt més inhòspit per a la major part de la Humanitat. Aquest agreujament posa de manifest la importància de reaccionar decididament des de ja i durant els propers 50 anys, abans que no sigui massa tard. La qüestió principal ara és: com podem posar realment fre al canvi climàtic?

Canvi climàtic = negoci

El canvi climàtic és un negoci magnífic per a moltes empreses transnacionals, per la qual cosa no els interessa frenar-ho. Les inversions en adaptació a les conseqüències de l’escalfament global mouran un capital proper al 20% del PIB mundial durant els propers 50 anys, mentre les inversions destinades a reduir les emisions de GEH (mitigació) suposaran tan sols una inversió màxim del 5%. A més, el sistema productiu capitalista mostra una forta inèrcia, resistint-se a canvis radicals en el mix energètic, amb les “empreses del carboni” (petrolieres i automobilístiques) al capdavant.

En sentit contrari a aquesta inèrcia empeny la competència al mercat d’energies renovables. Les empreses intenten col·locar-se en una posició avantatjosa de cara a un futur amb petroli molt car, impulsant el desenvolupament de tecnologies energètiques més “fredes”. D’altra banda, existeix una vulnerabilitat social molt marcada davant del canvi climàtic: els propietaris i els alts executius de les grans empreses multinacionals no pateixen ni hauran de patir les seves conseqüències, a diferència dels treballadors, especialment aquells amb menys poder adquisitiu.

Aturaran els governs el canvi climàtic?

Els comptes de Kyoto s’ajustaran el 2012, i els diferents governs estan cercant ara un nou acord, empesos per l’opinió pública internacional. Amb aquest objectiu, es reuniran a Copenhague el proper desembre. Abans de la cimera de Copenhague, el nou govern japonès ha anunciat que reduirà les emissions de GEH un 25% el 2020 respecte del 2005; la Unió Europea, un 20%; i l’Administració Obama, un 17%. Si es fixa, en el tractat que rellevi Kyoto, una reducció propera al 20% per al 2020 i aquesta es manté, es reduirà el 80% de les emissions de GEH el 2050, dintre del que la comunitat científica manifesta com a imprescindible per tal de no entrar en un canvi climàtic brusc.

Tot i que s’assolís un acord de mitigació exigent, els treballadors d’arreu del món hauran d’estar a l’aguait i no esperar que els governs compleixin les seves promeses. Confiar en què els governs i les empreses que han generat l’escalfament global lluitaran per frenar-lo seria com deixar un llop al càrrec d’un ramat d’ovelles. Sense anar més lluny, l’Estat espanyol es va comprometre amb el decebedor Protocol de Kyoto a augmentar les emissions en no més d’un 15% respecte del 1990, i ara es troba un 43% per sobre d’aquest objectiu!

Aquests fracassos no són res d’estrany, donat que, per tal de fomentar la mitigació, els governs d’arreu del món confien en mesures ecocapitalistes: pujada de preus de determinats productes i serveis amb taxes que graben les emissions de CO2; subvenció de productes que emeten menys; o la creació d’un mercat d’emissions, per tal que les empreses que menys contaminen obtinguin beneficis al vendre els seus drets d’emissió. Les mesures ecocapitalistes, no obstant això, s’han demostrat poc eficients en multitud d’ocasions. Per exemple, la crisi econòmica va provocar que la cotització de la tona de carboni caigués de forma alarmant, esdevenint més barat contaminar ara que fa uns anys, tot i que el canvi climàtic s’agreuja cada cop més.

Per si això no fos prou, al canvi climàtic se sumen, cada cop amb més gravetat, moltes altres problemàtiques socio-ambientals, algunes d’elles estretament relacionades amb l’escalfament. Per exemple, la desforestació dels boscos intertropicals continua destruint milers d’hectàrees cada dia, emetent prop del 20% dels GEH, els quals acaben amb la forma de vida i la cultura de milers d’indígenes, i amb reserves d’aigua dolça i biodiversitat d’incalculable dimensió i valor.
Aquest context ambiental i socioeconòmic ens mostra que no podem deixar en mans dels governs i els empresaris la responsabilitat de lluitar contra el canvi climàtic.

El comportament individual no és el problema

Les propostes que més arriben a la ciutadania des dels governs –tant d’esquerres com de dretes, ja sigui directament o a través d’ONGs– són les del consum responsable, representades simbòlicament per les “apagades pel planeta”. Tracten de modificar els hàbits de consum per a emetre menys GEH, ja sigui directa (p.e., conduint menys) o indirectament (p.e., comprant amb menys embalatges). La generació del mercat de “productes mitigadors” ha conduït a què fins i tot algun formatge i, per descomptat, tots els cotxes (!), s’anunciïn com a abanderats en la lluita contra el canvi climàtic.

Tanmateix, el consum responsable mostra grans limitacions en la lluita contra el canvi climàtic: exclou de l’acció a la major part de la Humanitat, concentrada en els països empobrits. La ciutadania manca de temps, possibilitats, informació i formació per poder escollir productes i serveis “freds”. Alhora, el consum responsable no inclou moltes emissions de GEH, com les relacionades amb les administracions públiques i els exèrcits –el principal consumidor mundial de petroli és l’exèrcit dels Estats Units.

Aquestes i d’altres limitacions reflecteixen clarament que l’estratègia de consum responsable és, per si sola, totalment insuficient per tal d’aturar el canvi climàtic. I és que no és la gent individualment la que és, per si mateixa, malbaratadora dels recursos naturals. El problema rau en l’organització ineficaç del sistema actual, el qual posa els beneficis empresarials per davant del medi ambient.

Des de les bases contra el canvi climàtic

Cada vegada són més els i les que es mobilitzen i organitzen políticament contra una crisi ecològica galopant, amb el canvi climàtic com a problemàtica exemplar. Des de fa anys han vingut succeint-se manifestacions, marxes de tot tipus i concentracions arreu del món contra aquest problema, les quals han aplegat a milers de persones. També es realitzen acampades per l’acció climàtica (camps for climate action), que apleguen a activistes per debatre i actuar contra el canvi climàtic –per exemple, al costat d’una central tèrmica. Front la cimera de líders governamentals a Copenhague a finals d’any, s’està organitzant una contracimera i una campanya internacional que mostri als governs que la gent no confia en ells.

Simultàniament, se succeeixen a tot el món batalles, les quals no per ser locals deixen de ser claus a la lluita global contra el canvi climàtic. A l’Estat espanyol –a tall d’exemple d’allò que ocorre als països enriquits– tenim desenes de plataformes ciutadanes que agrupen a diversos grups polítics i socials d’esquerra en oposició a la construcció de centrals tèrmiques o pel tancament de les centrals nuclears existents –la producció d’energia nuclear emet més GEH que en el cas de les renovables. També está sent molt important la lluita de la plataforma ‘Refinería NO’ a Extremadura.

L’avantguarda a la lluita contra el canvi climàtic als països empobrits, però rics en boscos (dipòsits de carboni), són les comunitats indígenes que defensen diàriament les seves terres de l’explotació insostenible d’empreses de la fusta i el petroli. Aquestes poblacions indígenes formen part del moviment ecologista internacional, tot i que elles mateixes no es reconeguin com a tals, donat que realitzen allò que es coneix com a “ecologia dels pobres”; és a dir, defensen les seves formes de vida basades en la conservació ambiental davant la depredació capitalista.

Els treballadors de sectors clau per a l’economia d’alguns països empobrits, com el petrolier o el miner, haurien de jugar un paper important a la lluita contra el canvi climàtic i per la conservació ambiental i la diversificació productiva.

Els sindicats i els ecologistes

Els sindicats van tenir un paper destacat a l’hora d’impulsar les primeres lleis ambientals modernes a la segona meitat del segle XX. Per exemple, els sindicats nordamericans es van mobilitzar fortament per aprovar lleis com aquelles relatives a la conservació de l’aigua potable (1974), al control de les substàncies tòxiques (1976) o contra l’energia nuclear, en el moviment dels anys 60 i 70.

Actualment, alguns treballadors organitzats en sindicats també s’estan enfrontant al canvi climàtic des de les seves bases. El “sindicalisme verd” en la seva forma més radical recolza l’organització democràtica dels treballadors per prendre a les seves mans la producció, democratitzar-la i adequar-la als límits naturals del creixement. Des d’aquest sindicalisme s’advoca per un decreixement i una producció basada principalment en el nivell local. Es reivindica, conjuntament amb la disminució dels impactes socio-ambientals, un repartiment just de les riqueses obtingudes amb l’explotació sostenible de l’entorn. D’aquesta manera, s’enfoca la lluita per la conservació ambiental des d’una perspectiva de classe. La col·laboració dels sindicats assemblearis i combatius amb els grups ecologistes és clau en el camí contra la crisi ambiental.

Precisament pel fet de ser organitzacions molt distintes, poden arribar a ser molt complementàries. Els treballadors als seus centres tenen la possibilitat de pressionar, deixant de produir, i coneixen bé com produir de forma sostenible. Els ecologistes (la majoria, també treballadors) coneixen en profunditat les problemàtiques ambientals a escala global i practiquen formes de mobilització alternatives. Aquesta combinació multiplica les possibilitats d’actuació i èxit a les campanyes. Actualment, observem a Gran Bretanya un exemple d’unió entre sindicats i ecologistes contra el canvi climàtic. Activistes de grups ecologistes s’han unit amb centenars de treballadors de l’empresa d’aerogeneradors Vestas, amenaçats amb l’acomiadament, i que prèviament havien ocupat la seva fàbrica. Acabar amb l’ocupació a Vestas és fomentar el canvi climàtic i arruïnar la vida dels seus treballadors. Durant la visita del Ministre per al Canvi Climàtic a Oxford, la pressió dels manifestants (integrats per ecologistes i treballadors de Vestas) va permetre que un d’aquests intervingués al mítin. Va preguntar que, ja que es nacionalitzaven els bancs en crisi, per què no es feia el mateix amb empreses com Vestas, que són clau per a frenar l’escalfament global i construir una “economia verda” i, no obstant això, tanquen i acomiaden a centenars de treballadors. El ministre va respondre que, si es nacionalitzés Vestas, s’espantaria a altres empreses i no invertirien al Regne Unit.

Aquesta posició mostra, una vegada més, que els governs socialdemòcrates són incapaços de frenar la crisi ecològica, a l’apostar pel mercat per a afrontar-la; un mercat que s’ha demostrat una vegada rere l’altra totalment irracional i destructiu. La lluita dels treballadors de Vestas i els ecologistes continua amb múltiples accions de protesta. Exemples com els de la fàbrica de ceràmiques Zanón (ara FASINPAT: Fàbrica SENSE Patrons) a Argentina mostren com l’autogestió de les empreses pels treballadors és possible al segle XXI. De la mateixa manera que estan lluitant contra el tancament d’activitats de la “economia verda”, sindicats i ecologistes han d’unir-se també per a bloquejar activitats amb forts impactes soci-ambientals i, alhora, fomentar un model de producció que no alteri el clima del planeta. Aquestes accions conjuntes, conegudes com “prohibicions verdes” (green bans), van néixer a Sydney als anys 70 i encara avui segueixen vives. Quan grups veïnals i ecologistes s’enfrontaven a un projecte urbanístic agressiu amb el seu entorn, es coordinaven amb sindicats combatius i de base perquè els seus treballadors es neguessin a participar en aquest projecte. I, recíprocament, quan aquests treballadors es veien amenaçats, els ecologistes responien al seu costat. Les green bans es van estendre des dels obrers de la construcció i la ciutat de Sydney a altres sectors industrials i ciutats australianes. Per exemple, el 1976 la Unió de Sindicats Australians va bloquejar la mineria, transformació i exportació d’urani. Les “prohibicions verdes” donarien moltíssima més força, per exemple, a les lluites contra les centrals tèrmiques, les nuclears o la refineria d’Extremadura. Perquè l’aliança entre sindicats i ecologistes funcioni, cal seguir construint sindicats vermells i verds, amplis, assemblearis i combatius, i alhora fer-los confluir amb el moviment ecologista i altres moviments socials.

Exemples recents mostren que els sindicats en no poques ocasions s’alineen encara amb els empresaris i contra els ecologistes, com va ocórrer després del catastròfic abocament de llots contaminats des de la mina d’Aznalcóllar a Sevilla l’any 1998 o, més recentment, enfront del tancament de la central nuclear de Santa María de Garoña (Burgos). Altres models de desenvolupament més justs amb l’ésser humà i el seu entorn són possibles, per exemple, canviant l’energia nuclear a Garoña per una central solar i/o eòlica i diversificant, sota control ciutadà, l’economia de la comarca. Vagues, manifestacions, desobediència civil i altres accions massives que li donin la volta al “profits before people” són l’únic camí perquè la gent controli realment les seves vides i, amb elles, com relacionar-se amb el seu entorn. I, sobretot, que ho faci abans que sigui massa tard. El valor d’aquestes mobilitzacions de base, davant de les que realitzen activistes d’elit de grups ecologistes com Greenpeace, és que en les primeres participa molta més gent de forma directa. Aquesta participació plural i democràtica esperona la progressió en el pensament dels participants –no únicament en temes ambientals– a l’interaccionar amb altres activistes i unir la teoria amb la pràctica.

Així es demostra que intervenir col·lectivament és possible, alhora que es genera confiança en les lluites des de baix. És a les mobilitzacions massives on es van construint les formes d’organització alternatives imprescindibles per a un futur sostenible. Per molt repetida que soni la frase, el futur del nostre planeta està a les nostres mans, i aquestes han de ser mans assembleàries, radicals i imaginatives que construeixin el futur alhora que revolucionen el present.



No Responses Yet to “La lluita contra el canvi climàtic ara”

  1. Feu un comentari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: